El blog de na Maria del Mar

No sé ni que dir. Han estat 7 anys. No sé si del teu agrad, no obstant, entre tots t'hem estimat molt :) Ahir, quan vaig tornar de la Dragonera, estaves molt malament. Quan et vaig agafar, pràcticament no és sentia ja el teu cor. M'ha deixat feta pols qe et morisis a damunt meu, però alhora era l'únic que podia fer. Diuen que m'esperaves, però tan si era així, com si no era així, era el que havia de fer. Ara, fa una estona, quan m'he aixecat, he anat a la teva habitació com cada matí i no he pogut evitar sentir enyorança al veure que ja ningú aclamava la meva atenció ja que sempre em demanaves menjar o aigua o alguna cosa. I el fet de no veure la teva gàbia... m'ha impactat encara més. Et vaig veure creixer, de dos mesets fins ara. I saps què? Les meves ansies de tenir un ca (que tota la vida l'he estat demanat) van fugir quan el meu germà va arribar amb tu dia 29 de juliol de 2001.

Ja t'estic enyorant. Indiscutiblement, vas ser el millor regal d'aniversari de tots els anys. Malgrat que soni ridícul, tu sempre has estat aquí per fer-me sentir millor, per escoltar-me i que el teu silenci em dones sempre la raó, per les bregues què has causat a casa, però que al final, tothom t'ha acabat apreciant.

Sí, d'acord, és llei de vida. Però això no és sinonim de que m'hagi d'alegrar perque ha deixat de sofrir. Alguns penseran que no pasa res, que és un animal i prou. A d'altres els sebrà greu.

Però tan és, ningú em llevarà la pena.

Xim

(Març del 2001 - 14 de juny de 2008) general