El blog de na Maria del Mar

A vegades tenc la sensació que no hi ets. Però no es pot lluitar contra els sentiments. Sé que m'estimes, i què això és un camí que hem començat els dos. Al camí hi haurà pedres, hi haurà clots, hi haurà bèsties...però seguirem caminant. Tu m'has ensenyat a volar i ara no pots tallar-me les ales. No pots deixar-me anar. Tu em dónes llibertat. Em dónes vida. Em fas feliç i em deixes respirar. Sento com si al final del camí ens esperessin milions de coses, no totes perfectes, però sí encantadores. També sé que no sentir-te cada nit, no veure't, no tocar-te, ni mirar-te...fa que l'espera es faci llarga, però que quan et veig, sigui màgic, fugaç, real.

Som nosaltres dos. I sóc la que de dia somia amb tu i de nit no dorm, i la que et cerca a totes hores, i la que viu per tu, la que somriu per tu, i fins i tot plora per tu.